Història
No és difícil imaginar que la combinació de tan nobles matèries com farina i oli en forma de masses fregides, s’ha de perdre en la nit dels temps. El que no sembla tan fàcil és saber com i quan sorgeix la seva comercialització i, com a conseqüència directa, la nostra professió.
A la província de Barcelona, al voltant dels anys quaranta, els qui es dedicaven a la professió de xurrers, van sentir la lògica i la humana necessitat de reunir-se, de canviar impressions, de comentar els problemes, les dificultats, i també les satisfaccions inherents de la seva activitat.
Al principi ho van fer al desaparegut «Cafè Olímpia» del Paral·lel barceloní. Eren temps realment difícils —manca de primeres matèries i, a més, l’estraperlo—, però es van superar amb imaginació gràcies als qui hem de considerar pioners en la fundació del nostre Gremi, que en un principi era un grup de xurrers. Ara bé, el nostre Gremi neix realment en la tristament famosa era de les quotes per a l’obtenció de primeres matèries. Llavors va sorgir la necessitat, o més ben dit, l’obligatorietat de sindicar-se per al gaudi d’aquestes quotes. El nostre Gremi es trobava a l’edifici de l’Organització Sindical, a la Via Laietana. Tot i la precarietat de la situació i l’escassetat de mitjans, la dedicació i el bon fer de tots aquells que, al llarg d’aquests anys, han format part de les diverses juntes directives van contribuir de manera decisiva al fet que el Gremi de Xurrers adquirís la majoria d’edat. El nostre agraïment a tots ells.
Més endavant, amb la dissolució sindical, sorgeix la necessitat d’una nova i autèntica seu social. Des de l’any 1978, aquesta necessitat és una realitat gràcies a l’aportació de tots els agremiats i a la col·laboració desinteressada d’una casa comercial lligada a la nostra professió.
Amb els nous temps apareixen nous problemes. Per això es considera convenient, sense perdre la pròpia personalitat, associar-se a entitats de més abast, com el Consell de Gremis i la Confederació de Comerç de Catalunya.
Posteriorment, per cobrir una necessitat latent, el Gremi amplia el seu camp d’acció a tot Catalunya. Des d’aleshores s’anomena Gremi Artesà de Xurrers de Catalunya, denominació que manté fins avui.
La història continua ...
Origen dels xurros
Atesa l’antiguitat dels ingredients (farina, aigua i sal) i la senzillesa de la recepta, és lògic pensar que l’origen dels xurros es perd en la nit dels temps. Ja a l’antic Egipte en trobem les primeres mostres. En les escenes de fleca de la tomba de Ramsès III (1148-1153 aC), s’hi veu l’elaboració d’un producte en forma d’espiral, que sembla cuinar-se en una paella alimentada per un foc. Lamentablement, aquestes representacions en forma de frescos s’han perdut, i en coneixem l’existència gràcies a dibuixos realitzats abans de la seva desaparició.
Més endavant, entre els segles XIV i XVI, amb les expedicions europees a l’Extrem Orient, s’hi incorpora el coneixement de fregir masses de farina en oli.
A la Xina s’anomenava «Youtiau», que significa “dimoni fregit en oli”. No queda clar si va ser Marco Polo qui els va portar des de la Xina a finals del segle XIII, o si van ser les expedicions posteriors de la Xina a Portugal, el 1513, les que els van introduir a la península Ibèrica. El que sí que sembla clar és que van ser els portuguesos els qui hi van afegir sucre i els van donar la característica forma estrellada.
Des d’aleshores, considerem el xurro una base de farina de blat cuinada en oli, de les anomenades «fruites de paella», amb origen, com a tal, a la península Ibèrica.
El xurro rep el nom per la suposada semblança amb les banyes de l’ovella xurra, una raça originària de Castella i Lleó. Avui dia es poden trobar productes molt similars en països àrabs, cosa que fa pensar en un origen comú i ancestral, associat a la cultura mediterrània. Productes típics libanesos com el «Mushabbak» i l’«Oo’*waymat», la semblança dels quals amb les nostres porres i bunyols és significativa.
